Jordi Milán, director de La Cubana: “Ens vam posar en contacte amb Can Duran perquè ens sembla una marca innovadora”
Vole
m aprofundir en la complicitat geganta que uneix Can Duran a La Cubana en el seu últim espectacle, Gente bien, que es pot veure al Teatre Coliseum des de fa un parell de mesos, i que, per cert, és un regal de Nadal excel·lent. El director de la mítica companyia, Jordi Milán (Sitges, 1951), ens rep a la pastisseria Escribà, i ens ho explica tot, tot i tot sobre la seva relació amb la marca d’embotits artesans d’Splendid Foods, amb qui comparteix, si més no, tres valors: creativitat, innovació i sentit de l’humor.
El seu currículum és el de La Cubana, de la qual és fundador amb Vicky Plana el 1980. 36 anys després, una mera enumeració de la trentena de produccions dels cubans ocupa tres fulls ben bons, amb fites tan celebrades per allò que en diuen el gran públic com Cómeme el coco, negro (1989), Teresina SA (1991), Cegada de amor (1993), Una nit d’òpera (2001), Mamá, quiero ser famoso (2003) o la recent Campanades de boda (2012).
Comencem pel principi, per l’inici de la relació, Jordi: La Cubana tria Can Duran per la seva manera de comunicar, oi?
En principi, quan, al nostre espectacle, hi intervé, en tema, per qüestió d’argumentació, hi havia d’haver una empresa dedicada als embotits, a nosaltres se’ns acut la idea de buscar una empresa per col·laborar-hi, senzillament pel fet, perquè ens feia gràcia, per a l’estrena, muntar un tinglado, regalar uns fuets i una sèrie de coses. La idea parteix d’això; no parteix de res més. Però, a partir d’aquí, ens posem en contacte amb ells [Can Duran] perquè ens sembla que és una marca que —a part del fet que jo, per exemple, la conec, perquè la gasto—, a nivell visual, a nivell de promoció i tot això, és innovadora. Ens posem en contacte amb ells, hi ha bona relació i ja està, i comencem a parlar d’això.
En què es concreta la col·laboració La Cubana – Can Duran?
N’apareix producte a l’espectacle, si bé no diem en cap moment que és de Can Duran. Sí que hi surten embotits en diversos moments, però no se’n concreta la marca. La presència de Can Duran es concreta en el fet que surt a tots els programes, i, després, a la roda de premsa, per exemple, es van regalar a tota la premsa producte [La Geganta], i llavors sí que la premsa ho va reflectir: des de la televisió, el programa Els matins, qualsevol programa, l’altre dia, al Cuní, se li regala un fuet de Can Duran i tal. I, llavors, això sí que, realment, aquí, sí que representa publicitat directa.
I, després, el que vam fer és, a l’estrena, a tota la gent que hi venia invitada, se li regalava un fuet [Exentis], i, a més a més, la base del càtering era l’embotit: tothom, quan sortia a fora, es trobava amb el fuet a la mà, després d’haver vist una funció relacionada amb els embotits i tot això, i que, al càtering, la majoria d’aliments eren embotits, i, aleshores, això ho va fer Can Duran molt ben presentat. L’intercanvi és aquest.
També, cada 15 dies, un fan de Can Duran a Facebook té una alegria. Ell i un acompanyant.
…Que vénen a veure l’espectacle gratuïtament. Després, estem molt en contacte: estan en contacte el que porta la part de promoció nostra [Daniel Compte] i vosaltres [Orbyce Comunicació], i ja està.
Qui és i on és avui la gente bien, el 2016?
La gente bien que ridiculitza Rusiñol?
La dels nostres dies.
És a tot arreu. És d’una altra manera: no és la gente bien del 1917 que va escriure Rusiñol; és una gente bien potser no tan ostentosa, que potser no ensenya tant els diners, però no els ensenyen no perquè en tinguin necessitat d’ensenyar-los, perquè, en realitat, la gente bien el que té és la necessitat d’ensenyar el que té. Potser no ho ensenya perquè té por que, realment, Hisenda li vagi al darrera. Abans, no. Però la gent sí que té necessitat d’exhibir; en realitat, el nou-ric és el que té necessitat d’ensenyar el que té.
Ara, ¿seria una mica més discret?
Discret, no. És un altre vocabulari: potser no exhibeixen tant a la brava, però sí que, realment, el nou-ric existeix, i existeix a tot arreu. És que no cal anar gaire lluny, eh? El que passa és que és d’una manera potser no tan ostentosa.
El públic de La Cubana, que abasta un espectre molt ampli de la societat catalana, el fet que feu un Rusiñol (o que adapteu un Rusiñol)…
…Però això és una excusa, eh?
…Exacte. Han entès aquest joc? Quin retorn en teniu?
Nosaltres, no d’ara, de sempre, hem tingut un públic molt ampli, un públic que va des de gent molt jove a gent gran. Gent que ens va veure créixer i que, en realitat, han estat els nostres productors reals: els que ens han subvencionat durant aquests anys no han estat, precisament, les institucions, sinó que ha estat el públic, que és el que ens ha donat suport, i, per això, hem pogut fer teatre. És un públic molt ampli —molt ampli, molt ampli, molt ampli, molt ampli—, tampoc no gaire teatral. Ve la gent molt teatral; això, també: la gent molt del teatre ve, però també ve una gent que, a la millor, potser no va mai al teatre, i va al teatre per veure La Cubana. Aquest tipus de públic.
No te’n sé explicar el perquè ni per què li agradem i tal. Jo penso que perquè connectem amb ells a nivell de vocabulari, perquè parlem d’unes coses molt planeres, d’un teatre quotidià que tots fem a la nostra vida i que passa inadvertit com a teatre, i que nosaltres en fem un extracte i ho posem als escenaris, personatges reconeixibles, dels que et pots trobar al metro, et pots trobar a l’autobús, et pots trobar al mercat, i ja està. I això ha sigut des de sempre, a base de molts anys, de molts anys, de molts anys.
El motiu d’escollir Gente bien és una excusa. No preteníem… El que passa és que tot ho hem fet anar bé: el fet d’escollir Rusiñol, perquè nosaltres som de Sitges i ell hi està molt relacionat; el fet que Gente bien és una obreta que han fet tots els aficionats de Catalunya, i nosaltres provenim del teatre d’aficionats, en els inicis; perquè parla d’una cosa que a nosaltres ens agrada, que és la necessitat d’aparentar: de tot això dels nou-rics, de la cosa idiomàtica. Que, en un moment donat, tal com ho retrata Rusiñol, al 17, la gent parlava normalment català, però la moda era parlar el castellà, si havies d’estar dins d’una esfera social determinada i tal, i, aleshores, no en sabien; ell se’n fot d’això, de l’escàndol… Hi ha tota una sèrie de condicionants que van fer que ens semblés que anava bé, però és una excusa, eh? El que volem; a nosaltres, realment, el que ens interessava explicar era tot el que passa a l’espectacle, tot el que passa a partir d’aquí. El que passa és que sí que, realment, és un musical en el qual parlem de tot això, de l’aparença i de tota aquesta història dels nou-rics, però en el qual, en realitat, també és com un striptease de La Cubana; en realitat, ens ensenyem nosaltres per dins. I, per fer això, ha estat una excusa perfecta, i ja està.
Un any prorrogable? Com va, això?
No, no. Això no se sap. Això ho estàs dient tu.
Pregunto.
El teatre no és una cosa que pots… Tu, a priori, no pots dir: hi estaré un any. El teatre és una cosa del dia a dia. Tu obres la porta i, aleshores, si no ve la gent, hi estàs una setmana; si ve la gent, mínimament, hi estàs un mes; si no, hi estàs dos mesos, hi estàs tres mesos… Nosaltres hem tingut sort sempre i hi hem estat bastant de temps. Quina és la previsió? No ho sabem. Va molt bé; això, sí. Va molt bé, va molt bé. Estem molt contents i sorpresos, també, perquè hi ha hagut una resposta molt gran. Suposo que sí que hi estarem…; el que és segur és que el que hi ha a la venda, que és fins a finals de gener, febrer, això, sí que hi serem, perquè, realment, hi està, i està molt venut, però, després d’allà, ja ho veurem. Si és l’any, és l’any, i, després, ja veuríem a veure el que passa.
Segur que n’hi ha per estona, de Gente bien. Molt agraïts, Jordi.
